Impressions de Barcelona.

La setmana passada vaig haver d’anar a Barcelona. En principi hi anava per aclarir unes feines, pero vaig poder arreglar aquests assumptes desde Mallorca, i en ser allà, em vaig trobar amb una gran quantitat de temps lliure, que vaig aprofitar per fer de “guiri”. Mentre em passejava per la ciutat, em van venir al cap una serie d’impressions que ara m’agradaria compartir:

Comparacions odioses
Parlant amb la recepcionista de l’hostal on m’allotjava, va resultar que era provinent d’un pais d’Europa de l’est. Tot hi que quant va arribar -fa “només” quatre anys- no entenia ni parlava català, en tot aquest temps no només l’ha arribat a entendre, si no que a més s’hi expresa perfectament. És mes: estava encantada de poder parlar amb un client en aquest idioma, ja que els clients de l’hostal venen de practicament totes les parts del món, i la majoria no parla ni tan sols castellà.
Aquesta capacitat de la societat per integrar una persona em va deixar en lloc de sorprés, una mica trist, ja que no hi ha punt de comparació amb el que fem a Mallorca en aquest aspecte. La societat mallorquina tenim per davant una gran feina a fer de concienciació i acció per poder arribar al punt d’integrar als nouvinguts d’una forma tan natural.

La Monumental
És la plaça de toros de Barcelona. O era. La Generalitat va prohibir les corrides, i ara l’edifi s’ha reconvertit en un centre comercial, amb cafeteries, tendes, una Fnac… be, tot el que es pot esperar d’aquests llocs.
I a mí qué m’importa? No m’agraden els bous, i molts vos podreu imaginar perqué: és la tortura d’un animal fins a la mort, amb l’únic objectiu de fer disfrutar al públic que ha assistit per veure el macabre espectacle. I deixaré de banda mencionar la opinió que em mereix que a aixó se li digui “fiesta nacional”.
Si, estic d’acord en que s’hagin prohibit les corrides. Peró quant vaig veure que s’havia reconvertit la plaça a centre comercial, em va saber greu. Si, l’espectacle és pervers. Un conegut slogan antitaurí diu: “tortura, ni arte ni cultura”. Possiblement la tortura no sigui un art, peró aquesta forma de tortura en particular duu tan de temps dins la societat, s’hi ha instaurat de tal forma, hi ha jugat un paper tan important, i te uns trets identificatius tan propis, que possiblement si que sigui una forma de cultura. Basta fixar-se en que els bous són un dels gran signes d’identitat d’Espanya a l’estranger. L’espectacle taurí ja fa temps que es va donar a conéixer a fora, i ara és un dels trets pels que s’ens identifica. Per tant, jo crec que són cultura. Per ser cultura no vol dir que l’espectacle hagi de perviure, o que hagi de continuar cap al futur sense fer-se cap replantajament seriós, peró com a mínim si que es mereix un respecte com a tret identificatiu que és i ha estat.
Per la meva part, la reconversió de la plaça de bous a centre comercial em fa venir al cap la famosa estampa bíblica de “els mercaders envadiren el temple”. Desde el meu punt de vista, hauria estat molt millor usar el recinte per a alguna finalitat de caire públic i/o cultural, que no deixar que allà s’hi instalessin unes quantes tendes, arrebatant així a aquest espai tot el seu símbolisme, tot el que representa i tot el que ha estat, i deixant-lo convertit només en una façana guapa per a un centre comercial més.

Un simple telefèric
El Castell de Montjuïc es tracta d’un dels “imprescindibles” per a qualssevol que visiti Barcelona, i quina millor manera d’arribar-hi que amb el telefèric. Desde la cabina es tenen unes vistes fantàstiques de la ciutat, preludi del que es podrà veure desde la part superior del castell.
El telefèric és una atracció per a turistes. I no és barato, precissament -com passa amb totes les atraccions per turistes-. A deu euros l’entrada, el pare/mare de família que du els comptes del viatge es du un bon ensurt abans de dir, peró que coi: sóm turistes, i passaran molts d’anys fins que tornem. Hem d’aprofitar ara que hi sóm!
Curiosament, el telefèric és gestionat per una empresa pública: Transports Metropolitans de Barcelona. Per tant, el que paguen els turistes per pujar al telefèric i disfrutar de l’atracció va a parar a les arques públiques, i per tant, tota la societat s’en pot beneficiar.
Qué passa a Mallorca? Quant aquí una super-hotelera decideix carregar-se una platja -patrimoni de tots- per construir-hi el seu nou mega-hotel, tots els beneficis aniran a les mans privades que han construit l’hotel.
Un empresari -o polític- que llegís l’anterior diría que no és cert: els empleats cobren el seu sou del que paguen els visitants, per tant, ells també s’en beneficien, i d’ells, la societat. I ja hi sóm. A partir d’aquí és quant entram en els pantans de la demagogia dels llocs de feina. Jo dic: Oiga, al telefèric de Montjuïc els empleats també cobren el seu sou del que paguen els turistes. L’hoteler me diu ara que no digui tonteries, que la quantitat d’empleats que hi ha al telefèric és negligible comparada amb els que fan feina a un hotel, i que per tant, la seva aportació a la societat és molt major. Jo li contest que la quantitat d’empleats a l’hotel és negligible comparada amb la quantitat de gent que viu a Balears.
Peró el quid de la questió no és la demagogia habitual que es sol fer amb els llocs de feina. La idea que jo vull transmetre és aquesta: “el telefèric és públic, i tothom en treu benefici, no només qui hi fa feina. L’hotel és privat, i la major part del benefici va parar a mans privades. Només una petita part va a parar a la societat, a través dels empleats”
Idó que hem de fer? Expropiar hotels i construir telefèrics al Puig Major? No. En certa forma, és absurd comparar un simple telefèric amb un hotel. El telefèric ha estat per a mi una excusa. El que volia realment era comparar aquestes dues formes de la qual s’en pot treure profit del turisme. Deixaré les conclusions per a vosaltres.

Jo no parlo d’en Dídac

“Parla d’en Dídac” és un vídeo viral que fa unes poques setmanes va correr pel facebook com la pólvora, saltant de mur en mur. Per si no l’heu vist, el vídeo conta la història d’un jove que ha deixat la seva vida acomodada aquí, al món desenvolupat, per creuar mig món i anar a ajudar a uns indígenes brasilers, els quals estan sent exterminats -literalment- pels grans grups de les industries alimentàries. Vist el panorama, en Dídac corre un seriós risc de sortir ben malparat de la seva aventura. Si surt. Peró en principi no li importa, con tal que la societat es faci eco de la seva causa, i es parli de què està fent.
D’aquí ve el nom del vídeo. I d’aquí ve el nom d’aquest post. I es que sí, jo no parlo d’en Dídac. No comento el vídeo ni la seva història amb els meus amics. Ni amb la meva família. No és un tema de conversació a les sobretaules. Si en algun moment em quedo sense saber que dir en una conversa, me sap greu, però es que no em surt parlar d’en Dídac.
I el pitjor de tot, és que no em sento culpable. No veig que la resta de gent parli animadament d’en Dídac, discutint amb indignació sobre l’estat dels drets humans al Brasil. No veig que s’hagin format plataformes ciutadanes de suport als indígenes brasilers. No veig a ningú preocupat pel tema. En definitiva, no veig una reacció ciutadana bolcada amb en Dídac i la seva causa. I no és que no sigui una causa justa.
I això em dur a pensar: de què haurà servit?
És a dir, aquest noi se n’ha anat a una terra extremadament perillosa per dur a terme una bona causa. Sabent que es pot trobar amb un ambient hostil. Un ambient on o mates, o et maten. I si les coses li van tant malament com augura el vídeo? De què haurà servit el seu esforç? I si acaba simplement com un cadàver oblidat enmig de la selva, una víctima més d’un genocidi del que ningú parla? De què haurà servit el seu sacrifici, si l’únic que ens demanava a canvi no ho hem fet?
Les persones creiem que per fer el be, per “canviar el món”, s’ha de dur a terme una acció que requerirà inevitablement, d’un gran sacrifici personal. Una acció quasi heroica. Una acció que després vindrà acompanyada d’un gran reconeixement social, degut a que es tracta d’algo que ningú més hauria fet. I es que només així s’aconsegueix canviar algo.
No dic que el que hagi fet en Dídac estigui malament. Ni que no s’hagi de fer. Peró oblidam amb massa freqüència que el món el feim nosaltres. Que el món el dirigim nosaltres. Ni tu, ni jo, ni ell. Nosaltres, entre tots.
Crec que hi ha altres formes d’aconseguir el mateix objectiu. Més silencioses, més petites, però al final molt importants. En aquest cas, la clau ens la diu el propi vídeo: els fazendeiros -els malos de la pel·lícula- es dediquen a la producció de sucre, soja i blat. Hòstia! Justament coses que jo consumeixo a diari! I podria ser que aquesta gent fos proveïdora d’empreses de les quals jo sigui consumidor? No creis que val la pena informar-se?
I es que som uns capullos: no només no parlam d’en Dídac, si no que a mes, despreocupada-ment, alimentam la matança que ell ha anat a combatre.
Les empreses que fan els nostres cereals matutins compren a aquesta gent? Doncs muntam una manifestació davant la fàbrica. La soja amb la que estan fets els aliments dels súpers ve del Brasil? Dons els boicotejam vilment comprant d’una altra marca. Ens podríem apuntar a plataformes que denunciïn públicament a les empreses que compren a països on es violen els drets humans.
Sabem quines marques compram. Tant ens costa cercar per internet quines d’aquestes marques tenen una conducta ètica?
I és que a tots ens agradaria canviar el món a millor, però quant pensam això, pensam a lo grande, i llavors ens adonam que el món és massa gran i nosaltres massa petitets. Ens desanimam, i al capvespre tornam a comprar al súper. Ens hem oblidat que fent les coses be aquí, podem contribuir a que les coses millorin a tants llocs, i tan llunyans que ni ens ho imaginem. No tenim present la importància dels actes simples, petits.
Ja som al súper, i omplim distretament el carro, avorrits de tota la gent que hi ha i que ens molesta. És el moment en que estaria be saber que a les plantacions de cacao s’exploten nens. Despreocupadament agafam la xocolata, i  posam cara d’oi mentre seguim amb aquest tràmit pel que hem de passar rutinàriament. Val la pena recordar que la major part de perca que es ven ve del llac africà Victoria, completament devastat a nivell ecològic. Justament ara s’ens ha oblidat, mentre anam escollint els productes més barats. El peix no va barato: avui no toca. Cansats i avorrits, compram el que ens posen a l’altura dels ulls. Ei, mira aquestes barres de pa: just ara, que són les vuit, en tenen de calentetes. És el moment d’acordar-nos d’en Dídac, els seus indígenes, i el blat com a teló de fons? Be, ara tu mires l’iPhone. Són les vuit i cinc: i encara hem de fer el sopar!. Si, pot ser sabem que a les fàbriques xineses on es fabriquen aquests trastos, hi ha treballadors que s’han suïcidat degut a les terribles condiciones laborals. Peró ser snob és més important. Be, hora d’anar a fer el sopar. Agafa la barra, tu, que no val ni 50 cèntims.
Crec que tots ja veis cap a on vull tirar. Basta ja, per favor, de comprar inconscientment, irresponsablement. De ser passius, i comprar els que ens diuen que comprem, sense preocupar-nos del que estan fomentant aquestes petites accions del dia a dia. Hem de fer aquest canvi de mentalitat. Aquest canvi cultural. Deixar de ser consumidors manipulables per passar a ser clients exigents.
Peró això no és només un al·legat en favor d’un consum responsable. És en favor d’un mode de vida responsable. Crec que només així arribarem a canviar algo. Be, ningú ens donarà mai les gràcies. Realment importa?

Vergonya

De cada vegada em sorprèn mes l’arrelat costum que tenim els mallorquins per parlar en castellà a qualsevol persona que s’ens adreça en aquest idioma. El mallorquins, que estam encantats de xerrar-nos entre nosaltres en mallorquí, tot d’una canviam l’idioma quant algú s’ens adreça en castellà. Pareix que estam avergonyits de parlar en català a algú que no sigui mallorquí.

És cert que hi ha molta gent que fa poc que és a Mallorca, i no entén el mallorquí. Si. Peró també hi ha molta gent, que, encara que parla castellà, ha viscut tota la vida a Mallorca, o fa anys que hi és, i enten perfectament el mallorquí. Per què no ens hi adreçam en català? Estam avergonyits de demostrar que som mallorquins?

La gent que hem nascut a Mallorca, tenim el prejudici de pensar que els que han vingut de fora tenen aversió cap al català, no els hi agrada. Aixó és absurd. Per entendre-ho, basta fer un simple exercici d’empatia: si fosim nosaltres els qui anéssim al país basc, per exemple, segurament ens agradaria aprendre basc, per sentir-nos mes integrats dins la cultura i la comunitat locals.

Crec que qualssevol persona que es senti mallorquina no hauria de tenir por, ni sentir-se avergonyida, de parlar en català a ningú. I de fet, crec que ens hauriem de mostrar orgullosos i contents d’ensenyar el nostre idioma a aquells que encara no l’entenen.