Jo no parlo d’en Dídac

“Parla d’en Dídac” és un vídeo viral que fa unes poques setmanes va correr pel facebook com la pólvora, saltant de mur en mur. Per si no l’heu vist, el vídeo conta la història d’un jove que ha deixat la seva vida acomodada aquí, al món desenvolupat, per creuar mig món i anar a ajudar a uns indígenes brasilers, els quals estan sent exterminats -literalment- pels grans grups de les industries alimentàries. Vist el panorama, en Dídac corre un seriós risc de sortir ben malparat de la seva aventura. Si surt. Peró en principi no li importa, con tal que la societat es faci eco de la seva causa, i es parli de què està fent.
D’aquí ve el nom del vídeo. I d’aquí ve el nom d’aquest post. I es que sí, jo no parlo d’en Dídac. No comento el vídeo ni la seva història amb els meus amics. Ni amb la meva família. No és un tema de conversació a les sobretaules. Si en algun moment em quedo sense saber que dir en una conversa, me sap greu, però es que no em surt parlar d’en Dídac.
I el pitjor de tot, és que no em sento culpable. No veig que la resta de gent parli animadament d’en Dídac, discutint amb indignació sobre l’estat dels drets humans al Brasil. No veig que s’hagin format plataformes ciutadanes de suport als indígenes brasilers. No veig a ningú preocupat pel tema. En definitiva, no veig una reacció ciutadana bolcada amb en Dídac i la seva causa. I no és que no sigui una causa justa.
I això em dur a pensar: de què haurà servit?
És a dir, aquest noi se n’ha anat a una terra extremadament perillosa per dur a terme una bona causa. Sabent que es pot trobar amb un ambient hostil. Un ambient on o mates, o et maten. I si les coses li van tant malament com augura el vídeo? De què haurà servit el seu esforç? I si acaba simplement com un cadàver oblidat enmig de la selva, una víctima més d’un genocidi del que ningú parla? De què haurà servit el seu sacrifici, si l’únic que ens demanava a canvi no ho hem fet?
Les persones creiem que per fer el be, per “canviar el món”, s’ha de dur a terme una acció que requerirà inevitablement, d’un gran sacrifici personal. Una acció quasi heroica. Una acció que després vindrà acompanyada d’un gran reconeixement social, degut a que es tracta d’algo que ningú més hauria fet. I es que només així s’aconsegueix canviar algo.
No dic que el que hagi fet en Dídac estigui malament. Ni que no s’hagi de fer. Peró oblidam amb massa freqüència que el món el feim nosaltres. Que el món el dirigim nosaltres. Ni tu, ni jo, ni ell. Nosaltres, entre tots.
Crec que hi ha altres formes d’aconseguir el mateix objectiu. Més silencioses, més petites, però al final molt importants. En aquest cas, la clau ens la diu el propi vídeo: els fazendeiros -els malos de la pel·lícula- es dediquen a la producció de sucre, soja i blat. Hòstia! Justament coses que jo consumeixo a diari! I podria ser que aquesta gent fos proveïdora d’empreses de les quals jo sigui consumidor? No creis que val la pena informar-se?
I es que som uns capullos: no només no parlam d’en Dídac, si no que a mes, despreocupada-ment, alimentam la matança que ell ha anat a combatre.
Les empreses que fan els nostres cereals matutins compren a aquesta gent? Doncs muntam una manifestació davant la fàbrica. La soja amb la que estan fets els aliments dels súpers ve del Brasil? Dons els boicotejam vilment comprant d’una altra marca. Ens podríem apuntar a plataformes que denunciïn públicament a les empreses que compren a països on es violen els drets humans.
Sabem quines marques compram. Tant ens costa cercar per internet quines d’aquestes marques tenen una conducta ètica?
I és que a tots ens agradaria canviar el món a millor, però quant pensam això, pensam a lo grande, i llavors ens adonam que el món és massa gran i nosaltres massa petitets. Ens desanimam, i al capvespre tornam a comprar al súper. Ens hem oblidat que fent les coses be aquí, podem contribuir a que les coses millorin a tants llocs, i tan llunyans que ni ens ho imaginem. No tenim present la importància dels actes simples, petits.
Ja som al súper, i omplim distretament el carro, avorrits de tota la gent que hi ha i que ens molesta. És el moment en que estaria be saber que a les plantacions de cacao s’exploten nens. Despreocupadament agafam la xocolata, i  posam cara d’oi mentre seguim amb aquest tràmit pel que hem de passar rutinàriament. Val la pena recordar que la major part de perca que es ven ve del llac africà Victoria, completament devastat a nivell ecològic. Justament ara s’ens ha oblidat, mentre anam escollint els productes més barats. El peix no va barato: avui no toca. Cansats i avorrits, compram el que ens posen a l’altura dels ulls. Ei, mira aquestes barres de pa: just ara, que són les vuit, en tenen de calentetes. És el moment d’acordar-nos d’en Dídac, els seus indígenes, i el blat com a teló de fons? Be, ara tu mires l’iPhone. Són les vuit i cinc: i encara hem de fer el sopar!. Si, pot ser sabem que a les fàbriques xineses on es fabriquen aquests trastos, hi ha treballadors que s’han suïcidat degut a les terribles condiciones laborals. Peró ser snob és més important. Be, hora d’anar a fer el sopar. Agafa la barra, tu, que no val ni 50 cèntims.
Crec que tots ja veis cap a on vull tirar. Basta ja, per favor, de comprar inconscientment, irresponsablement. De ser passius, i comprar els que ens diuen que comprem, sense preocupar-nos del que estan fomentant aquestes petites accions del dia a dia. Hem de fer aquest canvi de mentalitat. Aquest canvi cultural. Deixar de ser consumidors manipulables per passar a ser clients exigents.
Peró això no és només un al·legat en favor d’un consum responsable. És en favor d’un mode de vida responsable. Crec que només així arribarem a canviar algo. Be, ningú ens donarà mai les gràcies. Realment importa?

Vergonya

De cada vegada em sorprèn mes l’arrelat costum que tenim els mallorquins per parlar en castellà a qualsevol persona que s’ens adreça en aquest idioma. El mallorquins, que estam encantats de xerrar-nos entre nosaltres en mallorquí, tot d’una canviam l’idioma quant algú s’ens adreça en castellà. Pareix que estam avergonyits de parlar en català a algú que no sigui mallorquí.

És cert que hi ha molta gent que fa poc que és a Mallorca, i no entén el mallorquí. Si. Peró també hi ha molta gent, que, encara que parla castellà, ha viscut tota la vida a Mallorca, o fa anys que hi és, i enten perfectament el mallorquí. Per què no ens hi adreçam en català? Estam avergonyits de demostrar que som mallorquins?

La gent que hem nascut a Mallorca, tenim el prejudici de pensar que els que han vingut de fora tenen aversió cap al català, no els hi agrada. Aixó és absurd. Per entendre-ho, basta fer un simple exercici d’empatia: si fosim nosaltres els qui anéssim al país basc, per exemple, segurament ens agradaria aprendre basc, per sentir-nos mes integrats dins la cultura i la comunitat locals.

Crec que qualssevol persona que es senti mallorquina no hauria de tenir por, ni sentir-se avergonyida, de parlar en català a ningú. I de fet, crec que ens hauriem de mostrar orgullosos i contents d’ensenyar el nostre idioma a aquells que encara no l’entenen.