Impressions de Barcelona.

La setmana passada vaig haver d’anar a Barcelona. En principi hi anava per aclarir unes feines, pero vaig poder arreglar aquests assumptes desde Mallorca, i en ser allà, em vaig trobar amb una gran quantitat de temps lliure, que vaig aprofitar per fer de “guiri”. Mentre em passejava per la ciutat, em van venir al cap una serie d’impressions que ara m’agradaria compartir:

Comparacions odioses
Parlant amb la recepcionista de l’hostal on m’allotjava, va resultar que era provinent d’un pais d’Europa de l’est. Tot hi que quant va arribar -fa “només” quatre anys- no entenia ni parlava català, en tot aquest temps no només l’ha arribat a entendre, si no que a més s’hi expresa perfectament. És mes: estava encantada de poder parlar amb un client en aquest idioma, ja que els clients de l’hostal venen de practicament totes les parts del món, i la majoria no parla ni tan sols castellà.
Aquesta capacitat de la societat per integrar una persona em va deixar en lloc de sorprés, una mica trist, ja que no hi ha punt de comparació amb el que fem a Mallorca en aquest aspecte. La societat mallorquina tenim per davant una gran feina a fer de concienciació i acció per poder arribar al punt d’integrar als nouvinguts d’una forma tan natural.

La Monumental
És la plaça de toros de Barcelona. O era. La Generalitat va prohibir les corrides, i ara l’edifi s’ha reconvertit en un centre comercial, amb cafeteries, tendes, una Fnac… be, tot el que es pot esperar d’aquests llocs.
I a mí qué m’importa? No m’agraden els bous, i molts vos podreu imaginar perqué: és la tortura d’un animal fins a la mort, amb l’únic objectiu de fer disfrutar al públic que ha assistit per veure el macabre espectacle. I deixaré de banda mencionar la opinió que em mereix que a aixó se li digui “fiesta nacional”.
Si, estic d’acord en que s’hagin prohibit les corrides. Peró quant vaig veure que s’havia reconvertit la plaça a centre comercial, em va saber greu. Si, l’espectacle és pervers. Un conegut slogan antitaurí diu: “tortura, ni arte ni cultura”. Possiblement la tortura no sigui un art, peró aquesta forma de tortura en particular duu tan de temps dins la societat, s’hi ha instaurat de tal forma, hi ha jugat un paper tan important, i te uns trets identificatius tan propis, que possiblement si que sigui una forma de cultura. Basta fixar-se en que els bous són un dels gran signes d’identitat d’Espanya a l’estranger. L’espectacle taurí ja fa temps que es va donar a conéixer a fora, i ara és un dels trets pels que s’ens identifica. Per tant, jo crec que són cultura. Per ser cultura no vol dir que l’espectacle hagi de perviure, o que hagi de continuar cap al futur sense fer-se cap replantajament seriós, peró com a mínim si que es mereix un respecte com a tret identificatiu que és i ha estat.
Per la meva part, la reconversió de la plaça de bous a centre comercial em fa venir al cap la famosa estampa bíblica de “els mercaders envadiren el temple”. Desde el meu punt de vista, hauria estat molt millor usar el recinte per a alguna finalitat de caire públic i/o cultural, que no deixar que allà s’hi instalessin unes quantes tendes, arrebatant així a aquest espai tot el seu símbolisme, tot el que representa i tot el que ha estat, i deixant-lo convertit només en una façana guapa per a un centre comercial més.

Un simple telefèric
El Castell de Montjuïc es tracta d’un dels “imprescindibles” per a qualssevol que visiti Barcelona, i quina millor manera d’arribar-hi que amb el telefèric. Desde la cabina es tenen unes vistes fantàstiques de la ciutat, preludi del que es podrà veure desde la part superior del castell.
El telefèric és una atracció per a turistes. I no és barato, precissament -com passa amb totes les atraccions per turistes-. A deu euros l’entrada, el pare/mare de família que du els comptes del viatge es du un bon ensurt abans de dir, peró que coi: sóm turistes, i passaran molts d’anys fins que tornem. Hem d’aprofitar ara que hi sóm!
Curiosament, el telefèric és gestionat per una empresa pública: Transports Metropolitans de Barcelona. Per tant, el que paguen els turistes per pujar al telefèric i disfrutar de l’atracció va a parar a les arques públiques, i per tant, tota la societat s’en pot beneficiar.
Qué passa a Mallorca? Quant aquí una super-hotelera decideix carregar-se una platja -patrimoni de tots- per construir-hi el seu nou mega-hotel, tots els beneficis aniran a les mans privades que han construit l’hotel.
Un empresari -o polític- que llegís l’anterior diría que no és cert: els empleats cobren el seu sou del que paguen els visitants, per tant, ells també s’en beneficien, i d’ells, la societat. I ja hi sóm. A partir d’aquí és quant entram en els pantans de la demagogia dels llocs de feina. Jo dic: Oiga, al telefèric de Montjuïc els empleats també cobren el seu sou del que paguen els turistes. L’hoteler me diu ara que no digui tonteries, que la quantitat d’empleats que hi ha al telefèric és negligible comparada amb els que fan feina a un hotel, i que per tant, la seva aportació a la societat és molt major. Jo li contest que la quantitat d’empleats a l’hotel és negligible comparada amb la quantitat de gent que viu a Balears.
Peró el quid de la questió no és la demagogia habitual que es sol fer amb els llocs de feina. La idea que jo vull transmetre és aquesta: “el telefèric és públic, i tothom en treu benefici, no només qui hi fa feina. L’hotel és privat, i la major part del benefici va parar a mans privades. Només una petita part va a parar a la societat, a través dels empleats”
Idó que hem de fer? Expropiar hotels i construir telefèrics al Puig Major? No. En certa forma, és absurd comparar un simple telefèric amb un hotel. El telefèric ha estat per a mi una excusa. El que volia realment era comparar aquestes dues formes de la qual s’en pot treure profit del turisme. Deixaré les conclusions per a vosaltres.